"Resulta ben suggerent la presentació – diguem-ne coral– de diferents personatges afectats directa o indirectament pel que estava succeint. El que aquell dia va passar pel cap (en expressió figurativa i també textual) d’algunes manifestantes i manifestants, la visió de familiars i amics, les reaccions dels més aliens als fets, el pensament dels propis mossos, les capacitats/incapacitats dels mitjans de comunicació i l’aiguabarreig de ràbia i esperança es manifesten amb claredat i ens fan reviure amb força uns moments als que el pas del temps posarà en el seu veritable lloc".
Arcadi Oliveres
MARIA
De
cop i volta no sé on
sóc. Tinc una sensació molt estranya a la panxa, com de buidor, una
bola de nervis que em provoca una espècie de nàusees... emocionals.
“Nàusees emocionals”? Això existeix? Vaig descalça i tinc els
peus plens de fang, estic enmig d’un bosc, però no em fa por, al
contrari; és bonic i els raigs de sol s’escolen entre les branques
com els fils de cosir de color taronja que hi ha al costurer de casa,
dels que s’enreden entre les agulles i els botons des de fa anys.
De fet, si ho miro bé... sí, els raigs de sol són fils de color
taronja que pengen del cel! Un d’ells em fa pessigolles al nas, ric
un moment i l’agafo, m’estira cap als arbres i em deixo portar...
JANA
Jo he dit: “hauria de
comprar-me roba interior nova” i m’he reincorporat per mirar el
meu germà, que m'observava amb total indiferència. Ha sigut llavors, que la bala de
goma ha impactat contra la seva templa, ell s’ha desplomat i ha
quedat mal estirat a terra com un ninot macabre. No ha pogut ni
cridar, ha perdut la consciència a l’instant.
FERRAN
El
front et sua,
regalimen les gotes per les teves patilles, notes el cabell moll sota la
gorra boina i els palmells de la mà enganxosos dins els guants. Els
peus bullen dins les botes de canya alta, que t’has cordat amb
meticulositat i força. Canvies de posició: mous
les cames encartonades, sentint la tela gruixuda de l’uniforme com
s’arrapa a les cuixes i els bessons, les engonals i els collons també et
suen. Darrere les cames sents com tiba la goma de la
genollera. Tens les lumbars carregades, portes moltes
hores immòbil.
ÀNGELA, EVA, MARC, LLUÍS
Ara la respiració d'en
Marc torna a estar a la vora de la seva orella, en Lluís té la mà
al respatller de la cadira de l'Eva, que en algun moment s’ha tret
la cua de cabell com si assumís una mena de derrota, i ara torna a
inclinar-se cap a la pantalla de l'ordinador de l'Àngela quan ella
clica l'enllaç i tots quatre miren les fotografies de la plaça, que
ja no només està plena de gent que crida.
MANU
Què
us penseu? Que sóc
imbècil. Penseu que sóc imbècil, ja ho sé... però no és
veritat. Potser us ho semblo, per l’uniforme, però jo sóc més
que un uniforme, sabeu? Vosaltres, que critiqueu tant els prejudicis i
defenseu la igualtat de les persones i tot això, ho hauríeu
d’entendre, no?
LLORENÇ
Després la vaig deixar
anar i ens vam mirar tan profundament que vaig tenir por no sé de
què. Potser del que acabava de passar-me pel cap. Llavors vaig
dir-me que reflexionar sobre l’ètica se’m donava millor. O que
potser no, però almenys era més còmode. Llavors vaig mussitar el
final de la lletra de L’estaca, amb els meus companys de lluita, de
pau, de plaça. La Internacional. Bella Ciao. A les barricades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario